La revolució de la bellesa.

Llir entre Cards.

Salvador Sostres.

Quan per la ràdio digueren que Johan Cruyff és el nou seleccionador de Catalunya vaig sentir una gran alegria. Cruyff és la revolució de la bellesa basada en la precisió i la intel·ligència. El signe irrenunciable de la victòria. El sentit de la verticalitat. La fam de glòria i la set de xampany. No vaig conèixer el Cruyff jugador però tenia 15 anys, l'edat en què s'inicia tot aprenentatge, quan el Dream Team començà a il·luminar el món amb el seu futbol. Amb ell vaig embadalir-me per primera vegada amb un espectacle total. El segon cop, i de moment l'últim, fou 3 anys i mig més tard, quan per celebrar la majoria d'edat, la mare em dugué a sopar a El Bulli. Cruyff i Adrià són l'elit de Catalunya. Són els 2 nostres genis més importants, més internacionals i que més han revolucionat llurs respectives disciplines. Ens donaren moral de victòria i la seva estètica participa d'un diàleg directe amb la Creació. El que Cruyff m'ensenyà que es podia fer damunt del terreny de joc, encabat m'ha servit per escriure: per renunciar a l'ornament gratuït, per créixer, per fer que el text llisqui com la seda, per mantenir sempre alta l'ambició victoriosa i per administrar el triomf amb generositat i honor. Si només hi guanyem nosaltres, no hi ha grandesa. Si no som metàfora de la solució universal res del que fem no té cap importància. Hem vingut al món a donar esperança. Amb Cruyff no només el Barça sinó tot Catalunya va recuperar la il·lusió, com ha passat en l'era del president Laporta. Se li retreu que no parla en català i és veritat que hauria pogut esforçar-s'hi, però ell ha fet més per la nació que tots els pobres que per causa de la limitació lingüística volien vetar-lo. Cal dir també que no podem exigir als altres que ens resolguin els nostres drames. La selecció catalana serà dirigida aquests anys pel millor entrenador de tots els temps i per l'únic geni que he conegut que a banda de ser-ho sap confegir el relat de la seva pròpia importància. M'alegra que per una vegada els curtets nacionals no hagin pogut imposar el seu retard i la seva tara.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 46. Dimecres, 4 de novembre del 2009